Fumeres de la bòbila i el molí d’oli

L’altiva fumera formava part d’un antic molí d’oli que a finals del segle XIX i principis del  segle XX transformava bona part de la producció d’oliva del terme i dels voltants. 

El molí, de l’empresa garriguenca Olis Guiu, que exportava a Europa i ultramar, era modern  per al seu temps: tenia una caldera de vapor que s’alimentava de l’aigua de la séquia.  Aquesta modernització fou el motiu per a bastir-ne la principal resta que ens ha quedat, la  fumera. Anteriorment al molí s’havia emprat la tracció animal i els sistemes més tradicionals  de producció (sínies). El molí va estar actiu fins al primer terç de segle XX. La fumera ha estat  recentment declarada BCIL, i actualment està pendent d’iniciar un procés de restauració. 

“Durant molts anys, es va gaudir d’un molí d’oli. Estava molt ben condicionat, motivant que molta  gent dels voltants hi portessin les seves olives. Antigament, es produïa oli en abundància, fins al punt  que, segons comentaris dels padrins, se’n va exportar àdhuc a l’estranger. Tot això es va tòrcer als  volts del 1920, quan es va haver de suportar una gelada tan extrema que va matar totes les oliveres  de les nostres contrades. Com a resultes d’aquest contratemps, veient la minsa collita dels anys a  venir, va decidir tancar les portes. Aquest propietari es deia Anastasi Guiu i era un cabaler de ca la  Pubilla. Malgrat aquesta absència, es va poder comptar a nivell reduït amb el molí casolà de cal  Pubillet, família que, com es diu per aquí, el tenien com a luxe per fer-se oli per al seu “gasto”. 

Cal indicar que el molí del Nastasi anava –en un primer moment- amb força animal. Posteriorment, a  falta d’electricitat, van posar una caldera de vapor per a moure els rodets i les premses hidràuliques,  i feien llum amb una dinamo. En aquells temps era molt moderna, aquesta fàbrica. Més tard la varen traslladar a Lleida, al carrer Sant Ruf, i de Lleida a les Borges Blanques per a convertir-la en una  moderna factoria que actualment és la coneguda com a “Olis Guiu”. 

El funcionament d’aquest molí esdevenia possible gràcies a l’aigua de la séquia, que ascendien  mitjançant una rudimentària sínia de fusta. Realitzat tot el procés d’elaboració, l’oli anava a parar als  “bots”, pells d’animals, que prèviament adobades i condicionades prestaven el servei d’un envàs  excel·lent. D’aquest molí només en queden unes pobres restes: els fonaments i una gran “fumera”.” 

Extracte del llibre Montoliu de Lleida: passat i present, p. 106.